Després de la tempesta, diuen que arriba la calma. A l'SPORT, sembla que aquesta dita també funciona. La derrota contra Barça TV (encara esperem la crònica) va obrir la porta dels dubtes a un equip que comptava els seus partits per victòries. Una ensopegada per la mínima que havia fet mal al vestidor dirigit per... bueno, n'hi ha tants que no se sap ben bé qui és que dirigeix. La següent estació del viatge cap al títol, RAC1, no convidava a l'optimisme; un enfrontament de poder a poder entre dos conjunts destinats a lluitar per títol. Finalment, Sport va saber sobreposar-se a les adversitats i a base de tiki-taka i bon futbol, va golejar al rival sense pietat.
Als primers minuts, el respecte dominava el partit. Cap ocasió clara entre dos equips que es temien en excès. Va ser llavors quan, després que alguns dels integrants de l'Sport s'incorporessin tard al partit (no direm noms perquè dir aquí Abram i Manel queda lleigr), l'engranatge blau va començar a funcionar. En un tres i no res, els gols van anar caient fins a situar un clar 3-0 al marcador que va ampliar-se (ara no recordo exactament el resultat) fins arribar al descans.
RAC1, destruiït pel joc directe del seu rival, va optar per la pressió a l'inici de la segona part, coincidint amb els millors minuts d'Sport sobre la pista. Tocs ràpids, moviments elèctrics, balls de saló, Pep Costa i altres meravelles del món del futbol van aparèixer al Pavelló de Bac de Roda. L'avantatge local va anar guanyant terreny encara que Abraham es capfiqués en anotar gols fins i tot a la seva porteria.
Al final, un contundent 8-2 que demostra la superioritat d'un Sport que consolida el seu lideratge a l'espera d'enfrontar-se a un Tourmalet que promet sensacions d'allò més emocionants.
Sí amics, ha arribat el moment de l'1 x 1:
Miki: Al més pur estil Ochotorena, va confirmar una setmana més que la porteria d'Sport no passa per cap perill. Va deixar que Abram marqués un gol a la seva porteria més per pietat que no per una altra cosa. El segon gol, un fort obús, té perdó. (si arribem a perdre per aquell no, això que ho tinguis clar). Magnífic, com de costum.
Manel: Candau. Sí, va arribar tard, d'acord. Però el perdó va arribar sobre el parquet en una notable actuació digne de defenses de la mida de Beckenbauer, Hierro o Christanval. Sobrietat al darrere sense concessions al rival i algunes incursions a l'atac. Va faltar el gol, encara que no és la seva feina.
Charly: El dandy. No sé perquè, però ho diu l'As i m'ha fet gràcia. Ara seriosament. Per fi podia córrer una estona seguida. Amb els polvorons de Nadal totalment superats, va tornar a recordar al Káiser de Sant Andreu d'abans. Assistències de còrner i gol inclòs. PER FI!
Aouita: Dir pulmó seria una obvietat. Dir esòfag, una tonteria. I dir pàncrees, també. Amb el seu pur estil Kenenissa Bekele, el bo d'Aouita va demostrar perquè la seva vida és una mitja marató constant. Kilòmetres amunt i avall sense descans i una bona feina a la reraguarda sense la recompensa del gol.
Neng: desaparegut. Bàsicament perquè no va venir.
Javi: Titular. Un home feliç, sense cap mena de dubte. Va sortir d'inici per demostrar a RAC1 que si volien fer un gol només podien passar-li la pilota a l'Abram. Segur al darrere, va tallar de socarrel les internades del conjunt radiofònic, més desquiciat per l'àrbitre que no concentrat per atacar.
Víctor: Pitxitxi. El nostre gigolo etern, l'home que es follaria a un sofà si calgués, ens va tornar a demostrar el seu encert a l'hora de ficar-la. Dins la porteria també, evidentment. Un pòker de gols al més pur estil d'Higuaín i detalls de qualitat made in taiwan. Un luxe, sí senyor.
Abram: Ni fondón ni osties. Fent cas omís a les crítiques, el tanc va tornar a demostrar la seva superioritat física i tècnica. Un tot-terreny al davant per provocar faltes, donar assistències i, també, fer gols. La cursa pel pitxitxi està renyida.
Héctor: Mexicà. L'home tenia al cap el seu viatge a la Riviera Maya , sí, però això no li va impedir obrir el seu catàleg de bon futbol. Dos gols, un d'ells de taló després d'un còrner, van confirmar el seu estat de gràcia. Passa-ho bé a terres mexicanes. I recorda, hi ha piscines amb barra de bar incloses on els daikiri de maduixa entren de meravella.
(ara no recordo si em deixo algun jugador...)
Gil: no faré comentaris en calent. Sortir al camp i que als 2 minuts torni a seure a la banqueta no té perdó. A no ser que m'ensenyi les fotografies dels boscos d'Eslovènia... Ja m'ho pensaré...
Valentí: fotògraf. És el primer adjectiu que se m'ha ocorregut.. A part d'això, va demostrar que la nit anterior va valdre la pena. O, sinó, la seva veu resacosa i d'ultratomba no havia tingut una bona nit. El bo de'n Valen va quedar-se a la banda a veure com els seus nanos donaven una lliçó de futbol. Si va ordenar canvis o no, això ja se m'escapa.
Pep Costa: ric. Em va convidar a l'esmorzar. Això ho diu tot.
Als primers minuts, el respecte dominava el partit. Cap ocasió clara entre dos equips que es temien en excès. Va ser llavors quan, després que alguns dels integrants de l'Sport s'incorporessin tard al partit (no direm noms perquè dir aquí Abram i Manel queda lleigr), l'engranatge blau va començar a funcionar. En un tres i no res, els gols van anar caient fins a situar un clar 3-0 al marcador que va ampliar-se (ara no recordo exactament el resultat) fins arribar al descans.
RAC1, destruiït pel joc directe del seu rival, va optar per la pressió a l'inici de la segona part, coincidint amb els millors minuts d'Sport sobre la pista. Tocs ràpids, moviments elèctrics, balls de saló, Pep Costa i altres meravelles del món del futbol van aparèixer al Pavelló de Bac de Roda. L'avantatge local va anar guanyant terreny encara que Abraham es capfiqués en anotar gols fins i tot a la seva porteria.
Al final, un contundent 8-2 que demostra la superioritat d'un Sport que consolida el seu lideratge a l'espera d'enfrontar-se a un Tourmalet que promet sensacions d'allò més emocionants.
Sí amics, ha arribat el moment de l'1 x 1:
Miki: Al més pur estil Ochotorena, va confirmar una setmana més que la porteria d'Sport no passa per cap perill. Va deixar que Abram marqués un gol a la seva porteria més per pietat que no per una altra cosa. El segon gol, un fort obús, té perdó. (si arribem a perdre per aquell no, això que ho tinguis clar). Magnífic, com de costum.
Manel: Candau. Sí, va arribar tard, d'acord. Però el perdó va arribar sobre el parquet en una notable actuació digne de defenses de la mida de Beckenbauer, Hierro o Christanval. Sobrietat al darrere sense concessions al rival i algunes incursions a l'atac. Va faltar el gol, encara que no és la seva feina.
Charly: El dandy. No sé perquè, però ho diu l'As i m'ha fet gràcia. Ara seriosament. Per fi podia córrer una estona seguida. Amb els polvorons de Nadal totalment superats, va tornar a recordar al Káiser de Sant Andreu d'abans. Assistències de còrner i gol inclòs. PER FI!
Aouita: Dir pulmó seria una obvietat. Dir esòfag, una tonteria. I dir pàncrees, també. Amb el seu pur estil Kenenissa Bekele, el bo d'Aouita va demostrar perquè la seva vida és una mitja marató constant. Kilòmetres amunt i avall sense descans i una bona feina a la reraguarda sense la recompensa del gol.
Neng: desaparegut. Bàsicament perquè no va venir.
Javi: Titular. Un home feliç, sense cap mena de dubte. Va sortir d'inici per demostrar a RAC1 que si volien fer un gol només podien passar-li la pilota a l'Abram. Segur al darrere, va tallar de socarrel les internades del conjunt radiofònic, més desquiciat per l'àrbitre que no concentrat per atacar.
Víctor: Pitxitxi. El nostre gigolo etern, l'home que es follaria a un sofà si calgués, ens va tornar a demostrar el seu encert a l'hora de ficar-la. Dins la porteria també, evidentment. Un pòker de gols al més pur estil d'Higuaín i detalls de qualitat made in taiwan. Un luxe, sí senyor.
Abram: Ni fondón ni osties. Fent cas omís a les crítiques, el tanc va tornar a demostrar la seva superioritat física i tècnica. Un tot-terreny al davant per provocar faltes, donar assistències i, també, fer gols. La cursa pel pitxitxi està renyida.
Héctor: Mexicà. L'home tenia al cap el seu viatge a la Riviera Maya , sí, però això no li va impedir obrir el seu catàleg de bon futbol. Dos gols, un d'ells de taló després d'un còrner, van confirmar el seu estat de gràcia. Passa-ho bé a terres mexicanes. I recorda, hi ha piscines amb barra de bar incloses on els daikiri de maduixa entren de meravella.
(ara no recordo si em deixo algun jugador...)
Gil: no faré comentaris en calent. Sortir al camp i que als 2 minuts torni a seure a la banqueta no té perdó. A no ser que m'ensenyi les fotografies dels boscos d'Eslovènia... Ja m'ho pensaré...
Valentí: fotògraf. És el primer adjectiu que se m'ha ocorregut.. A part d'això, va demostrar que la nit anterior va valdre la pena. O, sinó, la seva veu resacosa i d'ultratomba no havia tingut una bona nit. El bo de'n Valen va quedar-se a la banda a veure com els seus nanos donaven una lliçó de futbol. Si va ordenar canvis o no, això ja se m'escapa.
Pep Costa: ric. Em va convidar a l'esmorzar. Això ho diu tot.
No hay comentarios:
Publicar un comentario